La Xava, per Juli Vallmitjana

“Diguim els savis lo que més els agradi, en la vida pràctica tot el lligam de paraules, tots els acudits sentenciosos, tota filosofia decau davant de les trestes realitats”.

Aquesta és una de les frases que més m’han impactat d’aquest llibre ja que dóna una imatge global de la realitat que l’autor explica en “La Xava”. Juli Vallmitjana va ser un Barcelona modernista i considerat com a polifacètic ja que a més de ser escriptor ha treballat en la pintura i l’orfebreria. Vallmitjana es sentia atret per les formes filosòfiques que provenien de l’Índia; i mostra un especial interès cap a les vides marginals, el qual, explicava la visió de le persones d’aquell ambient. El sue interès per aquest món és tan gran que en un moment de la seva vida decideix anar a conviure amb els gitanos per saber realment quins son els seus hàbits i com sobrevivien. L’any 1893 va formar part de La Colla del Safrà, un grup de jóves artites amb Isidro Novell, Ricard Canals, Ramon Pichot i Adrià Gual. Les millors escenas dramàtiques de la seva obre les podem trobar en les seves peces més curtes com ara: “Els zin-calós” (1911), “Rují” (1917), “El corb” (1911), “L’abella perduda” (1910), “El casament d’en Tarregada” (1913), quasi tots ells formen part del llibre “De la raça que es perd” (1917). També es autor de les novel.les “Sota Montjuic” i “La Xava”, dels assajos “Com comencem a partir” (1908) i “Criminalitat típica local” (1910), així com moltes obres teatrals.

A “La Xava”, l’obra amb la que estem treballant, mostra els ambients més pobres de la ciutat de Barcelona a principis del s.XX; submergint-nos en un món ple de mentides, infidelitats, prostitutes, robatoris, vicis, etc ambientat en el barri del Raval. En aquesta obra s’explica la història d’una noia, La Xava (sobrenom de la Roseta) que ha de tirar endavant deixant enrera totes les adversitats que se li van presentant. La història d’aquesta nena és utilitzada coma fil conductor durant tota la novel.la i hi trobem l’explicació dels altres personatges i les seves respectives històries. Els personatges no són els típics herois, ni perdedors, ni tampoc éssers turmentats; sino que son persones que viuen entre la il.legalitat, el desconsol i l’esforç per la supervivència. Tot ells tenen desitjos, són pobres i amb gana; difícilment poden pensar en el progrès. La visió versemblant de l’autor i a través de descripcions detalldes i diàlegs àgils, ens introdueix en un món dolorós, ple de situacions caòtiues i problemas socials. D’altra banda, s’amaguen de la justícia reunint-se a bars o tavernes de carrer. La Mina i els carrers abandonats, com a la realitat, són el refugi de la part més fosca de la societat.

Deixant una mica de banda els personatjes de “La Xava” cal dir que una de les caracterísitques més destacants de l’autor és la veracitat dels llocs els quals descriu. Per exemple: “Fins després de deixar el turó de Montcada, s’iniciava la collada de Sant Jeroni, per dominar el Tibidabo; després Vallvidreda; fins el pic de Sant Pere Màrtir ja es destacava amb més força pel contrast de la posta de sol” Una part negativa d’aquesta obra, segons el meu parer, seria el llenguatge que utilitza i que dificulta la lectura: “-Ei!- cridà el Morata-. On Xales tan corrents?- Vaig al poleio: acabo d’escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.”. En aquesta obra, Juli Vallmitjana no jutja mai als protagonistas i retrata fidelment la qüotidianitat d’un barri pobre de Barcelona. Del narrador es podria dir que es omniscient i que ens guia pel seu caos, ens explica tot el que dicen els personatjes, el que pensen, què fa, etc. De manera que es deixa al propi criteri del lector el “judici de valor” cap a les actituds dels personatjes.

Per concloure dir que he trobat molt aconseguit l’intent per part de l’autor d’endinsar-nos en un món realista, amb una gran descripció i que ens fa posar-nos a la pell de la gent pobre que pateix durant tota la seva vida. Crec que és una molt bona obra i tot i que no ser dels gèneres que més m’agraden cal reconèixer la seva qüalitat. Com he dit anteriorment, el llenguatge m’ha impedit seguir la lectura sense haber de tornar enrera en algun moment, i pot ser s’ha convertit en un monotonia més aviat desagradable. Sí cal dir al seu favor que empra un llenguatge molt ric, però antiqüat i complicat. Tenint en compte tot això es necessari dir que la curiositat dels noms graciosos, del sentir-me propera geogràficament als personatges i l’abundància de descripcions han fet més amena la meva lectura tot i les adversitats dites anteriorment.

El periodisme català esta de dol per la mort de Josep M. Huertas

Un embassament cerebral ha estat la causa de la mort del degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya

Aquesta matinada l’actual degà del Col.legi de Periodistes de Catalunya (CPC), Josep M. Huertas Clavería, s’ha mort a l’hospital Clínic de Barcelona a causa d’un embassament cerebral. El periodista estava ingressat a l’hospital desde divendres a la tarda a causa d’una operació. El condol del Col.legi i Sindicat de Periodistes de Catalunya no ha quedat només en tristeza per la pérdida d’una gran periodista sino que també per que Huertas ha estat un símbol de la llibertat d’expressió.

Josep M. Huertas va superar unes eleccions molt disputades amb pilar Antillach per aconseguir ser el degà del CPC. La seva trajectòria periodística el va portar a treball en nombreosso diaris i revistes com ara: el Correo Catalán, el Diari de Barcelona, Tele/eXprés, La Vanguardia, El Periódico, Presència o Oriflama; però actualement treballava com a col.laborador del diari Avui. A part ‘daixò va col.laborar en uns cinquanta llibres i va ser distingit amb el Premi Nacional de Periodismo al 1990, la Medalla d’Honor de la Ciutat de Barcelona al 1998 i el guardó Ofici de Periodista. Les seves últimes publicacions han estat “Mites i gent de Barcelona (Edicions 62) i “Una història de La Vanguardia”.

A més de tot això Huertas Clavería va tenir una traject`roai política de la que es pot destacar l’episodi en que va viure al 1975, quan va ser jutjat i condemnat per un consell de guerra franquista per un article publicat a Tele/eXprés sobre la vida sexual dels barcelonins (“La vida eròtica subterrània”). Tras això va ser empresonat nou mesos i el seu cas va mobilitzar als periodistes catalans en defensa de la llibertat d’expressió. D’aquest fet es va fer un reportatge al 2004 anomenat “Dies de transició” i també es va publicar un libre “La presó: quatre morts, vuit mesos i vint dies. El cas Huertas Clavería”.
En el seu dol, el Sindicat de Periodistes ha definit a Huertas com un “símbol del dret a la informació” i com un “lluitador per la llibertat, la independencia professional i els desfavorits”, destacant la seva contribució al periodismo de proximitat. Ta,bé s’ha destacat el seu comprimís social, la qualitat informativa i la lluita constant de Huertas.

El periodista rebrà el seu últim adeu demà a les dotze del migdia a la parroquia Santa Maria del Teulat, al barri del poblenou de Barcelona.Aquesta tarda s’instal.larà la capella ardent a Sancho d’Àvila.

Entrevista de Joaquín Soler Serrano a Josep Pla en el programa "A fondo"

-Les quinze frases més destacades:

-"Prácticamente todo lo que he hecho en mi vida ha sido leer. Bueno, he escrito porque he leido, he leido poco".
-"Dalí ante mi persona no ha dicho ninguna tontería. Dalí es un comerciante que ha querido hacer fortuna y la ha hecho".
-Blasco Ibanez: "Es un buen escritor pero vulgar, perdone que se lo diga. ¿No cree usted?"
-"Usted ha dividido a las personas en tres grupos: los saludados, los conocidos y los amigos". (Joquín Soler Serrano)
-"En Barcelona de arquitectura no veo ninguna, mas que agujeros donde meter a la gente".
-"Inglaterra se encuentra exactamente como España en la época de Felipe III".
-"El espíritu de Francia esta bajando visiblemente; la gente no quiere trabajar".
-"El socialismo es una cosa pagada por el capitalismo".
-"Yo no se nada de nada ¿no lo ve usted?"
-"Soy la persona más insignificante del mundo".
-"Yo no se lo que es el amor".
-"La igualdad de los sexos no ha existido jamás".
-"Yo no soy más que un hablador".
-"Si volviera a vivir sería un campesino".
-"No he escrito jamás nada emocionado, yo".


-Descripció d'un moment de l'entrevista:
Durant els últims cinc minuts de l’entrevista es comença a debilitar el forta caràcter que Josep Pla ha mostrat, durant la gairebé hora i mitja que dura el programa, davant les preguntes més personals que li fa el presentador. La seva inquietud es manifesta en el moment en que Joaquín Soler li menciona les definicions que Carles Riba ha fet sobre la seva personalitat. En un intent d’eludir els compliments que no para de rebre l’escriptor intenta canviar de tema, movent-se de la cadira i mostrant la seva incomoditat preguntant pel final del programa. Tot i així Pla no deixa de somriure en tot moment. I al finalitzar, fent cas d’un suggeriment de l’entrevistador, fa una “ganyota” divertida posant-se la seva boina que tan marca la seva personalitat.