La Xava, per Juli Vallmitjana

“Diguim els savis lo que més els agradi, en la vida pràctica tot el lligam de paraules, tots els acudits sentenciosos, tota filosofia decau davant de les trestes realitats”.

Aquesta és una de les frases que més m’han impactat d’aquest llibre ja que dóna una imatge global de la realitat que l’autor explica en “La Xava”. Juli Vallmitjana va ser un Barcelona modernista i considerat com a polifacètic ja que a més de ser escriptor ha treballat en la pintura i l’orfebreria. Vallmitjana es sentia atret per les formes filosòfiques que provenien de l’Índia; i mostra un especial interès cap a les vides marginals, el qual, explicava la visió de le persones d’aquell ambient. El sue interès per aquest món és tan gran que en un moment de la seva vida decideix anar a conviure amb els gitanos per saber realment quins son els seus hàbits i com sobrevivien. L’any 1893 va formar part de La Colla del Safrà, un grup de jóves artites amb Isidro Novell, Ricard Canals, Ramon Pichot i Adrià Gual. Les millors escenas dramàtiques de la seva obre les podem trobar en les seves peces més curtes com ara: “Els zin-calós” (1911), “Rují” (1917), “El corb” (1911), “L’abella perduda” (1910), “El casament d’en Tarregada” (1913), quasi tots ells formen part del llibre “De la raça que es perd” (1917). També es autor de les novel.les “Sota Montjuic” i “La Xava”, dels assajos “Com comencem a partir” (1908) i “Criminalitat típica local” (1910), així com moltes obres teatrals.

A “La Xava”, l’obra amb la que estem treballant, mostra els ambients més pobres de la ciutat de Barcelona a principis del s.XX; submergint-nos en un món ple de mentides, infidelitats, prostitutes, robatoris, vicis, etc ambientat en el barri del Raval. En aquesta obra s’explica la història d’una noia, La Xava (sobrenom de la Roseta) que ha de tirar endavant deixant enrera totes les adversitats que se li van presentant. La història d’aquesta nena és utilitzada coma fil conductor durant tota la novel.la i hi trobem l’explicació dels altres personatges i les seves respectives històries. Els personatges no són els típics herois, ni perdedors, ni tampoc éssers turmentats; sino que son persones que viuen entre la il.legalitat, el desconsol i l’esforç per la supervivència. Tot ells tenen desitjos, són pobres i amb gana; difícilment poden pensar en el progrès. La visió versemblant de l’autor i a través de descripcions detalldes i diàlegs àgils, ens introdueix en un món dolorós, ple de situacions caòtiues i problemas socials. D’altra banda, s’amaguen de la justícia reunint-se a bars o tavernes de carrer. La Mina i els carrers abandonats, com a la realitat, són el refugi de la part més fosca de la societat.

Deixant una mica de banda els personatjes de “La Xava” cal dir que una de les caracterísitques més destacants de l’autor és la veracitat dels llocs els quals descriu. Per exemple: “Fins després de deixar el turó de Montcada, s’iniciava la collada de Sant Jeroni, per dominar el Tibidabo; després Vallvidreda; fins el pic de Sant Pere Màrtir ja es destacava amb més força pel contrast de la posta de sol” Una part negativa d’aquesta obra, segons el meu parer, seria el llenguatge que utilitza i que dificulta la lectura: “-Ei!- cridà el Morata-. On Xales tan corrents?- Vaig al poleio: acabo d’escarbar un parluco. És de là. Té, pinxera: tralla i tot.”. En aquesta obra, Juli Vallmitjana no jutja mai als protagonistas i retrata fidelment la qüotidianitat d’un barri pobre de Barcelona. Del narrador es podria dir que es omniscient i que ens guia pel seu caos, ens explica tot el que dicen els personatjes, el que pensen, què fa, etc. De manera que es deixa al propi criteri del lector el “judici de valor” cap a les actituds dels personatjes.

Per concloure dir que he trobat molt aconseguit l’intent per part de l’autor d’endinsar-nos en un món realista, amb una gran descripció i que ens fa posar-nos a la pell de la gent pobre que pateix durant tota la seva vida. Crec que és una molt bona obra i tot i que no ser dels gèneres que més m’agraden cal reconèixer la seva qüalitat. Com he dit anteriorment, el llenguatge m’ha impedit seguir la lectura sense haber de tornar enrera en algun moment, i pot ser s’ha convertit en un monotonia més aviat desagradable. Sí cal dir al seu favor que empra un llenguatge molt ric, però antiqüat i complicat. Tenint en compte tot això es necessari dir que la curiositat dels noms graciosos, del sentir-me propera geogràficament als personatges i l’abundància de descripcions han fet més amena la meva lectura tot i les adversitats dites anteriorment.